a. Poc sensible: En època de crisi, no pot ser que es realitzin debats sense tenir en compte els pressupostos. Calia gastar-se 549.000€? Us deixo el pressupost més detallat.
b. Innecessari: Rubalcaba no va poder arreplegar els vots que li calen per a ser President. Rajoy no es va moure un centímetre del centre per no perdre la majora absoluta. Tot queda igual.
2. Debat poc democràtic:
a. El cara a cara en una societat on el règim és parlamentari, (votem un PARLAMENT el proper 20N, per tant no és un sistema presidencialista), perden tota legitimitat democràtica.
b. En una monarquia parlamentària (estructura d’estat segons la CE del 1978), un debat plenament democràtic haurien de ser representats els caps dels Grups Parlamentaris que formen el Congrés dels Diputats.
3. Debat Centralista:
a. A Espanya hi ha Comunitats Autònomes que ni el PP ni el PSOE són els partits ni majoritaris ni exclussius: bàsicament les comunitats anomenades històriques o les nacionalitats, a banda de la castellana que són: la Gallega, la Basca, l’Andalusa i la Catalana i diria més, les Canàries. Excepte per parlar d’ETA, no es va fer esment a cap de les realitats distintes de l’estat.
4. Debat poc real i desfassat:
a. Poc real perquè es van deixar molts temes que importen als votants, com per exemple: el tema de la dació (manifestacions, concentracions, etc…. Avalen que aquest tema preocupa), res de res. Ni d’Hipoteques, ni de mercat de lloguer assequible, ni de privilegis polítics, ni de corrupció, ni de malgastament del diner públic, ni de plans de creació d’ocupació concrets, ni de l’euro ¡!
b. Desfassat: l’escenografia, el decorat, la mateixa roba dels dos, les mateixes cares, el Campo-Vidal (quants anys té? No passa el temps per ell!) tot! Semblava extret d’un episodi de Cuéntame. I els Ipads? Iphones? Recordo que l’escenografia va costar 80.000€. Felicito al decorador, a l’hora de vendre veig que hi ha més genis que Steve Jobs!
Conclusió: vam poder veure el futur President d’Espanya llegint absolutament TOT el què deia (jo patia per si s’equivocava de paper i contestava que retallaria el retorn dels presos als País Basc Per tant ens transmet una “seguretat” en època on hem de exigir lideratges forts, que fa por. I per altra banda vam veure un Rubalcaba passat de voltes atacant sense encertar diana, i vençut des del minut 22 del debat quan va verbalitzar allò de “Jo ara li diré què farà vostè quan governi“. Es va presentar com a Cap de l’oposició i el frame de “Rajoy Presidente” que donen les enquestes (encara no saben que les enquestes és per generar opinió, no són REALS??) havia cal·lat fins i tot en el cap de files del PSOE.
Amigues i amics seguidors de la Comunicació política del nostre país, haig d’anunciar-los que ahir, a les 22:22h es va acabar la Campanya. Ni emoció ni promeses ni política. Res.
Si volen seguir la campanya de Catalunya, poder encara veuen quelcom d’interessant.
Acadèmic. Per aquesta segona edició, es planteja un congrés que uneixi l’experiència de la pràctica de la comunicació política amb activitats de caràcter acadèmic. L’organització deixa un espai reservat a aquella persona que vulgui ser ponent del Congrés. En breu, s’obrirà un període de presentació d’abstracts (resums) de ponències anomenat “Call for Papers”. Aquesta secció serà una pestanya a la web en forma de bloc. Qualsevol persona que tingui un tema desenvolupat referent a la Comunicació Política (noves eines, estudis, teories) podrà enviar per correu electrònic la proposta i el Comitè Científic del #CCPC2 decidirà les ponències/participants que es podran exposar al Congrés. Les bases de participació s’anunciaran properament. El nou web està obert a les vostres suggerències (quin ponent t’agradaria veure) i a donar-te d’alta per rebre les novetats del Congrés.
Internacional. L’altra diferència rellevant és que aquesta vegada el Congrés podrà dur l’etiqueta d’Internacional. Hem contactat amb persones de reconeguda vàlua en l’àmbit de la comunicació política mundial. Els que ens seguiu al twitter @CCPCcat i estigueu atents al twitter del CCPC anireu rebent l’estat de les nostres negociacions, per tal de portar a Catalunya el bo i millor de la Comunicació Política internacional.
Política en xarxa i ciutadans Globals. Aquest és el títol d’aquest segon Congrés. A la passada edició, gener del 2011, alguns ponents ja van anticipar el què pocs mesos després succeiria amb els moviments ciutadans que s’han organitzat a Occident (#outraged), tots ells crítics amb el sistema democràtic. És notori que en molt poc temps el divorci entre la societat civil i els polítics és més evident que mai. Com a Consultors polítics creiem que no podem treballar donant l’esquena a aquesta realitat. És per això que A&A creu justificat incloure en el #CCPC2 les veus més qualificades dels moviments socials per saber com poden influïr en la pràctica de la Comunicació Política. Els anomenats Spin Doctors i els assessors de comunicació poítica es converteixen, doncs, en actors interpel·lats per la ciutadania.
#CCPCreturns. Us presentem el primer vídeo promocional del #CCPC2. Esperem que us agradi!
Aquest és el meu primer #podi. Seran una sèrie d’articles que aniré publicant al Diari digital Intocable
Espero que t’agradi i rebré amb alegria i interès tots els comentaris que em facis!
Or. Als disset brètols que van increpar als diputats i diputades de la segona institució del país, el Parlament de Catalunya. M’explico: gràcies a ells, la convocatòria del 19J ha estat plantejada pels polítics i la premsa com un exàmen de pacifisme. Doncs bé, el 19J passarà a la història com una jornada on més de 200.000 catalanes i catalans van manifestar-se pacíficament contra les retallades i les injustícies del model econòmic que estem patint. Però no tots poden xulejar de pacifisme: tancar quiròfans, desnonar famílies, tancar les urgències dels CAP’s, donar diners públics als bancs i que aquest segueixin tenint beneficis o retallar una hora d’educació als catalans del futur, és violència social. La resposta ciutadana a aquesta violència institucional ha estat pacífica.
Qué mes volen ara?
Dóno, per tant, la primera medalla d’Or als brètols perquè gràcies a ells el moviment s’ha convertit innequivocament en pacífic, transversal i multitudinari.
Plata. Medalla repartida entre: Joan Melé, director de Triodos Bank a l’estat espanyol i Oriol Junqueras, nou Alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Aquest juny el diari britànic Financial Times ha premiat a Triodos Bank per ser referent en banca ètica. Et recomano que vegis l’entrevista del programa Singulars. Escoltar al Sr. Melé et fa tornar a creure en el ser humà. El seu discurs sembla fet per un “antisistema”. Doncs és tot un banquer amb tratge i corbata. Per cert, el seu banc no ha estat rescatat amb diners públics i a més, ha tingut beneficis. Només per això, tothom hauria d’estar-li agraït. Al llarg de l’entrevista el banquer fa un símil: converteix el cos humà en el món sencer. Quan una cèl·lula del nostre cos creix més que les altres, esdevé càncer. L’únic objectiu de l’economia i dels polítics dels països rics és créixer obsessivament. Les receptes que ens proposen (imposen) són les mateixes que ens han portat a aquesta malaltia. És com tirar gasolina per apagar el foc. Els polítics han oblidat el seu objectiu real: treballar per la pau social.
Si en Joan Melé demostra que no tots els banquers són iguals, l’Oriol Junqueras demostra que tampoc tots els polítics ho són. En Junqueras ha renunciat al sou d’alcalde mentre sigui eurodiputat. El nou alcalde demostra una ètica política excepcional. Al llarg de la meva vida professional no havia trobat cap polític que renunciés a qualsevol retribució, per minsa que fós. El futur candidat a President d’ERC comença a treballar per trencar amb la desafecció, construïnt una nova manera de fer política basada en els valors ètics. I el millor de tot, el seu gest, millora la democràcia. Bravo!
Bronze: A Arcadi Oliveras, Doctor en Economia i President de Justícia i Pau. Fa 13 anys que vaig conèixer l’Arcadi. Era el meu professor d’Economia Mundial. No t’explicaré batalletes d’universitat, però et diré que les seves classes (els dimarts i dijous de 8:30h a 10h, l’hora més campanera) hi havies d’arribar mitja hora abans per agafar lloc. El meu Bronze va dedicat a ell, però com tot 3er premi té una part positiva i una altra no tant. La part positiva és el reconeixement d’aquest líder social que desperta consciències i ens aporta propostes de com construïr un món més just. El tema no tant positiu és el fet d’haver demanat disculpes al conseller Puig. Home! Les seves declaracions, van ser exactament aquestes:
“I a més em permeto dir, no perquè aquesta vegada tingui cap informació, sinó perquè en actes anteriors s’havien produït situacions similars, que pot ser perfectament que una part d’aquesta violència hagi estat originada per agents policials vestits de paisà, perquè se que en ocasions anteriors s’ha produït.”
No sé tu, però si llegeixes bé aquestes declaracions, jo no veig que el Doctor Oliveras hagi acusat a cap Mosso infiltrat del 10J. En tot cas, es va referir a altres manifestacions que ell mateix havia presenciat. I a més, hem d’estar contents ja que no tinc cap dubte que aquestes declaracions hagin desactivat futures possibles actuacions violentes de Mossos de paisà. Gràcies a l’Arcadi, ara s’ho pensaran dues vegades.
L’objectiu de la meva ponència és provocar-vos la reflexió. Imaginar-nos que RES està tancat i que TOT està per descobrir. Som-hi, doncs.
No hi ha democràcia sense una opinió pública en la que hi participin 3 actors: el ciutadà, el polític i els mitjans de comunicació. En la Campanya permanent intervenen els mateixos 3 actors: el polític necessita dels mitjans per arribar al ciutadà.
L’Objectiu de la meva exposició és assenyalar com haurien de funcionar els 3 actors citats i quina relació haurien de tenir entre ells per viure en una democràcia més sana. M’agradaria observar que la Llibertat i la Democràcia mai s’assoleixen del tot. La democràcia no és un lloc, és sempre un projecte.
El Ciutadà: Avui moltes persones actuen i es relacionen de manera individualista. Un nombre significatiu dels individus han renunciat a exercir la seva condició de ciutadà. Només un 7% de la població de l’estat espanyol milita en algun partit.
El ciutadans tenen motius per recelar de l’honestedat del sistema polític. Però el fet que puguin tenir raó parcialment no justifica la sortida que molts han pres. Aquesta creença l’ha fet créixer el propi sistema polític però també el predomini de les ideologies neoliberals.
Abans d’ahir llegia un article al diari on s’analitzava les retallades de l’administració pública a Europa. Totes tenen impacte social greu, però poder la més dràstica és la del Regne Unir. S’estan acomiadant assistentes socials en massa, estan tancant biblioteques i parcs publics. El conflicte està servit. Ens trobem en un moment en què s’estan transferint a mans privades algunes de les prestacions que abans feia l’administració. La idea que s’ha estès és que com menys Estat, millor. Com menys Estat millor? Si apliquem la racionalitat ètica, les administracions públiques són més efectives i econòmiques Ara que abans. Si alguns dels serveis que presta l’administració han empitjorat és per causa de la Retallada dels pressupostos. Sembla que l’economia, doncs, s’ha menjat la política.
Per altra banda, els ciutadans es troben confosos i petits actors davant les empreses multinacionals. Els abusos diaris de les grans companyies queden massa vegades impunes. Moment de paradoxa: en l’època de més eines per la comunicació social més desànim col·lectiu hi ha. Possible solució: crear espais de llibertat i de crítica constructiva per les persones.
En el cas de Catalunya, l’organització dels ciutadans va oferir possiblitats de defensa davant dels atacs de la dictadura franquista. L’actuació de la societat civil va permetre l’autonomia de consciències en contra d’un sistema que negava les llibertats individuals i col·lectives.
Els partits: Davant d’aquesta complexitat, són els partits prou aptes per a fer-se càrrec de la diversitat social? Dóna la sensació que els partits s’han convertit en màquines electorals i els seus òrgans de decisió resten aïllats de les seves bases.
Llegia aquest cap de setmana una entrevista amb Don Tapscott on alertava que els partits i els Governs, funcionen sota el comportament del model industrial. Apunta algunes de les solucions com: l’obertura, la transparència, la col·laboració, la interdependència i la integritat. Aquests valors són els dels nostres partits?
No obstant, de vegades sorgeixen candidats agosarats que tant se val que sigui campanya electoral que ells expliquen la seva ideologia. Personalment crec que quan això passa, la democràcia es reforça. L’Exemple és de Lula da Silva: la seva 1a campanya electoral (2002) va encapçalar l’eslògan de “Pobresa 0”. Mira’t aquest vídeo d’un minut sobre el resum de la gestió:
Un altre exemple de Candidat que va reforçar la Democràcia, en campanya electoral, va ser el President Zapatero. La promesa més reiterada en campanya va ser la retirada de les tropes d’Irak. Aquesta va ser la seva 1a decisió, el 1r dia de mandat. Una arma electoral com la sortida d’Irak, quan passa de promesa a realitat, guanya la democràcia.
Per mi, un altra tema capdal pel bon funcionament de la democràcia és la igualtat de gènere. Com ens explica el Consultor en comunicació (i ponent del CCPC), Antoni Gutiérrez-Rubí, La crisi financera és la crisi de la testosterona. A mi m’agradaria saber quina quantitat sobrant de testosterona és causant de la crisi política?
Explica Gutiérrez-Rubí que diverses investigacions han identificat l’excés de l’hormona en els brokers com una de les raons que bloquegen els raonaments més assenyats i equilibrats. La testosterona augmenta l’agressivitat i busca el plaer en una escalada constant. Mai és bastant. L’home es repta a si mateix i a altres homes. I els seus efectes són destructors de la cohesió, la sostenibilitat i la seguretat. Podríem fer un símil en la política? Potser, si hi haguessin més dones en llocs de responsabilitat màxima, seria un bon camí per l’apropament dels ciutadans a la cosa pública?
La foto de grup de la reunió del G-20 a Seoul, ens mostra 33 persones, de les quals identifiquem 3 dones, això suposa només un 9%:
- Angela Merkel, que l’any 2005 esdevingué la primera dona cancellera d’Alemanya
- Cristina Fernández, l’any 2007 va ser escollida Presidenta d’Argentina
- Julia Gillard, que el passat 2010 es va convertir en la primera dona de la història d’Austràlia al capdavant del Govern.
L’últim aspecte de la política a revisar que m’agradaria assenyalar és que NO existeixen mecanismes de coneixemnt i de control eficaços de l’acció dels diputats. El Parlament és merament l’espai on s’escenifica l’acord pres. Els ciutadans veuen mans aixecades (amb un dit, o dos, o cap) i res més. Les raons reals d’aquella o de l’altra decisió, resten silenciades darrera de l’hemicicle i sallades en despatxos.
No seria interessant que les càmeres entressin als despatxos i coneguéssim què opina PSC, CIU, ERC, IC, etc… Personalment, i segur que molts de vosaltres ho haureu viscut, quan he estat al Parlament i he conegut d’aprop què es parlava en les reunions i les opinions d’uns i d’altres, és quan més m’he interessat pels resultats. Penso, que la informació i la coneixença creen confiança.
Aprofito l’oportunitat d’estar davant d’un auditori per manifestar i denunciar la manera com funciona la comunicació social: les acusacions van adreçades no als professionals sinó a l’aplicació de les lleis de mercat a la producció cultural.
“Todos pagamos los errores de otros Lo cierto es que una decisión empresarial, que no entiende ni De sueños ni de ilusiones, sino de cifras puras y duras, pone fin a nuestra andadura”. Com deia, conseqüències de l’aplicació de les lleis de mercat…
M’agradaria llegir-vos un fragment d’un article de Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia, referent a la terrible matança d’Arizona.
“He patit una mena de dolor i tensió a l’estómac des dels últims compassos de la campanya electoral del 2008. Em feia recordar l’augment de l’odi polític després de l’elecció de Clinton. I es podia veure, només seguint els mítings del tàndem McCain-Palin, que la desgràcia tornaria a passar. El departament de seguretat del Govern va arribar a la mateixa conclusió l’abril del 2009. Un informe intern va advertir que els extremistes de dretes estaven a l’alça. Com va dir Clarence Dupnik, xerif responsable d’investigar el tiroteig d’Arizona, criticava “la retòrica virulenta que sentim dia sí dia també per part de gent en el món de la ràdio i la TV”.
Segueix Krugman: “els proveïdors de l’odi han estat tractats amb respecte, fins i tot amb deferència, per l’establisment republicà. Krugman recorda la reflexió de David Frum (era l’speechwritter d’en Bush fill). Frum diu: “al principi, els republicans pensavem que la FOX treballava per nosaltres i ara hem descobert que nosaltres treballem per la FOX”.
De la mateixa manera, tampoc no és bo, ni raonable, en termes de la racionalitat del sistema, que els polítics hagin de sotmetre’s a les exigències de la publicitat mediàtica (exemples de portades 27-N Xutant, El Periódico, mirant rellotge, La Vanguardia). Us imagineu si algun dels Candidats del 28N no hi hagués anat i hagués al·legat que “En temps de crisi, ni jugo a futbol ni miro com passa el temps, sinó que treballo per minimitzar els efectes de la crisi a les persones” Què hagués passat? Segurament el mitjà en qüestió hagués criticat força al Candidat díscol, però… seria seriós el debat? JA ACABO.
El repte principal que té la democràcia d’ara és el garantir que hi hagi una comunicació verdadera. Entre d’altres coses, això passa pel funcionament lliure i responsable dels mitjans de comunicació, els quals són els principals constructors de l’esfera pública en la nostra societats. Les tecnologies 2.0 ajuden a reforçar el bon funcionament de la democràcia ja que “la intermediació” que fa el mitjà de comunicació habitual, desapareix. El ciutadà i el polític (si aquest vol) poden comunicar-se ambdós sentits. Un exemple, i pioner de la cosa, a Catalunya, és l’expresident del Parlament, Ernest Benach (que és el ponent de l’activitat d’aquesta tarda, el B&P que us recomano no us perdeu).
Crec que les desigualtats que provoca el mercat són, precisament, l’obstacle més gran perquè la democràcia sigui una realitat.
Recuperem la paraula, la reflexió, l’observació. Això farà que finalment, tinguem consciència real de SER ciutadans.
Aquest és un post que van publicar els d’Animals Polítics la setmana passada.
Imagino que els lectors d’aquest bloc és ben conegut que l’any 300 abans de Crist, Aristòtil va deixar per la posteritat la frase “L’home és un animal polític”. A partir d’aquesta afirmació aristotèlica, que en 0,3 segons em va oferir Google, (qui sinó?) vaig decidir posar-me a escriure aquest post.
Reflexionant de manera aristòtelica vaig preguntar-me si la dona podia ser també un animal polític?. La dona és un animal polític, i certament, amb valors i prioritats distines a les de l’home.
Els lectors d’aquest post descobrireu la vida d’una dona, política, que va emprar totes les eines de l’estratègia i de la comunicació política per Governar durant més de 50 anys tot un país. Una dona que va governar en un temps en què, com passa avui, era molt improbable que tingués tant poder i el més complicat, que sabés mantenir-lo governant des dels valors femenins de la força i del poder.
Tanqueu els ulls i intenteu traslladar-vos al segle XI, Occitània, Barcelona, Tolosa, Narbona… Al-Andalus. Estem a l’Edat Mitjana, l’any 1000 i entrant en una nova època, la feudal. Guerres, sang, vassallatges, intrigues, costums, … i una dona, filla del Comte de Carcassona, Roger. Ermessenda neix a Occitània, el cor econòmic, cultural i espiritual d’Europa, i això sens dubte la fa culta i amb uns valors més avançats a la seva època. Es casa amb el Comte de Barcelona, Ramon Borrell, i es converteix en Comtessa de Barcelona, Girona i Osona.
Estic parlant d’Ermessenda de Carcassona.
En vida del seu marit no es va limitar a ser mera comparsa i saludar amb la maneta als seus admirats vassalls. Ermessenda de Carcassona va ser una política en la seva més àmplia concepció del terme. Només arribar a Barcelona es va guanyar l’admiració del poble perquè va reconstruïr un país, Catalunya, devastat per les incursions d’Almansor. Una bona manera de crear-se una imatge positiva davant els seus súbdits. Va presidir Tribunals de Justícia, va participar activament en l’acció de govern i fins i tot va acompanyar al seu espòs en nombroses campanyes militars contra els sarraïns. Que la Reina es jugués el coll acompanyant a les tropes, era un acte de comunicació política en tota regla. El missatge era clar: la prioritat de la Corona i els ànims a les tropes.
Ramon Borrell, el seu marit, va morir sobtadament i li va cedir el poder. Gairebé per sorpresa es va trobar co-governant amb el seu fill Berenguer Ramon en un moment històric en el qual els Barons exigien més i més poder, una etapa dura on la força bruta era l’única garantia per conservar i exercir el poder.
Per tant, emprant la inteligència política, el primer que fa és nomenar a un experimentat militar, Roger de Toëny, el control del seu excèrcit. A més, no només el nomena, sinó que li promet la mà de la seva filla. Estratègia militar?. A partir d’aquí i conscient de les seves manques i forces, sorgeix Ermessenda de Carcassona com el millor exemple d’una dona animal política.
Utilitza al màxim els seus mecanismes de poder, en un època de guerres, treballa per mantenir la Pau social (objectiu primer del bon polític, molts dels d’avui en podrien aprendre): enllaços matrimonials, protecció al dret que l’empara, dicta lleis i presideix tribunals, envia ambaixadors a terres sarraïnes, cuida al màxim les seves relacions amb el Papa de Roma… portant la partida, sempre, al terreny que més afavoreix al país i als seus interessos. Pensa en col·lectiu, un dels altres valors del poder en femení.
Ermessenda era tota una estadista que cobria tots els flancs alhora de Governar un país. Un exemple d’això és que les primeres monedes d’or a Catalunya es van encunyar durant el seu regnat. Actuacions d’alt nivell econòmic, tu diràs.
El seu fill, Berenguer Ramon, va morir jove i no va arribar a disputar-li seriosament el poder. El va succeir el seu nét, Ramon Berenguer (poc creatius amb els noms els nostres avantpassats) i Ermessenda segueix governant el país.
Teníem el país reconstruït, mantenint la pau, l’economia en marxa i era el moment de gestionar les seves relacions amb l’esglèsia. Així va nomenar al seu germà Pere, Bisbe de Girona, i va promocionar al qui després seria una de les seves millors armes polítiques,l’Abad Oliva de Vic.
Per fer una bona campanya has de tenir el millor equip (frase manida de la Comunicació política). Doncs Ermessanda no va ser menys: sempre es va envoltar de consellers savis i prudents: els prohomsGombau de Besora, el primer senescal comtal Amat Elderic d’Orís, Bernat de Gurb,Guerau de Cabrera, Hug de Cervelló, Guillem de Muntanyola (o de Montcada), Guillem d’Oló, Bermon, vescomte de Cardona, i el jutge Ponç Bonfill Marc, … són alguns dels més prestigiosos personatges que Ermessenda va saber tenir sempre de costat.
Per acabar m’agradaria explicar-vos una de les històries de premsa rosa més comentades en festes populars, castells i perruqueries del s. XI, i de com, la nostra protagonista va gestionar un conflicte que va ser més polític que amorós.
El seu nét, Ramon Berenguer, envidua i Ermessenda li busca una altra dona, Blanca. Ramon viatja a Roma a buscar la dispensa papal. Com el viatge és llarg, s’atura a fer nit a Narbona i durant la seva estada s’enamora bojament de la dona del Comte de Tolosa, Almodis de la Marca. Una dona major que ell, amb quatre fills, que abandona al seu marit i fuig a Barcelona amb el Comte. Un escàndol per a uns i la gran història d’amor del sXI a Europa, per a uns altres.
El Papa els excomunica i els dóna raons als nobles perquè posin en dubte el poder del Rei i el seu. El més normal en aquesta època era que el Rei, qui tallava el bacallà, preparés un exèrcit, s’endeutés, i portés al país a la guerra i a la misèria. Ermessenda va aconseguir amb una encertada estratègia basada en la pura diplomàcia, que el Papa els perdonés.
També va ser Aristòtil el pare d’una altra frase cèlebre “la política és pràctica no teoria”. Ermessenda de Carcassona va morir l’any 1058 deixant el seu llinatge en el poder i passant a la història com una dona que va ser més soldat i jutge, que una princesa.
Tot un animal polític, sens dubte.
Vull agraïr els consells que dos homes savis m’han donat per escriure aquest post: l’Eurodiputat, Oriol Junqueras, i el músic, Ricardo Rabella.
Fent les gestions d’anàlisi i tancada del CCPC me n’adono que qui ha fet gran el Congrés de Comunicació Política heu estat, precisament, els ponents i els assistents. Pots llegir tots aquest blocs dels ponents on expliquen la seva experiència i participació al Congrés: l’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre la tasca i la importància de l’assessor polític, el Xavier Peytibidedica dos post on resumeix l’últim Beers&Politics i la ponència de Yago de Marta, sobre les claus de l’oratòria, el Saül Gordillo explica els Pros i Contres del 2.0, el moderador Albert Medran, el Mikel Cabello resumeix la ponència de Daniel Ureña i el Toni Aira fa la valoració particular del CCPC. El Yuri Morejon no ha fet un post però el primer dia del CCPC va fer una entrevista a l’Horacle d’en Xavier Grasset, la pots escoltar aquí.
Això no és tot. Molts dels assistents i mitjans de comunicació també han expressat la seva opinió del CCPC als seus blocs particulars, tal com: la Sandra Bravo (que a més va fer una fotos genials com la que presideix aquest post), el Roger Fort, la Cristina Serrano, el Pau López des de la revista Llums de la Ciutat, el Carlos Gutiérrez, el Tolo Moya, l’Oriol March del Diari ARA, o el Jordi Baró del programa, el Polièdric, de Catalunya Ràdio, amb aquest reportatge sobre política 2.0 que resumeix perfectament l’última taula dels Caps de Campanya dels partits.
Segur que em deixo alguna persona. Si és així, no dubtis en fer-m’ho saber!
Si tens més ganes de veure més imatges, aquí et deixo aquest Slide.
Les anàlisi 2.0 han donat els següents resultats:
1. TWITTER: El primer dia del Congrés, el dijous 27 de gener, #ccpc va ser Trending topic de l’estat espanyol. Més de 2300 twiits en aquest hashtag. Els Trending topics són les paraules clau més usades en un moment donat en Twitter. Les keywords de moda, el què es cou en el moment en l’eina de microblogging.
2. VIMEO: 7.306 Plays (persones que expressament van clickar el play per visualitzar el vídeo de promoció del CCPC)
Doncs sí, com ja haureu pogut navegar i veure per la web d’Alemany & Associats, ens presentem un dilluns de gener fred però molt calent pel què fa a la Comunicació Política al nostre país.
Primer, pel nostre neixement. Ens incorporem a treballar en un sector creixent, el de la Comunicació Política, i ho fem amb la voluntat de servir (amb humilitat) al bon funcionament de la nostra democràcia. Treballem per connectar el polític amb els votants, la política i els ciutadans, peça clau pel bon funcionament democràtic. Creiem que la política ètica no només és possible sinó fonamental per millorar la societat.
Segon, perquè A&A és l’empresa creadora del I Congrés de Comunicació Política de Catalunya. Un Congrés on reunirem els millors experts en comunicació política del país. Pel congrés passaran, entre ponents i moderadors, un total de 23 professionals de la comunicació política i empresarial com Daniel Ureña, Yago de Marta, Toni Aira, Joan Navarro, Yuri Morejón, Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Peytibi, Àlex Terés i Saül Gordillo. Sobre el CCPC només ens resta agraïr l’acollida exitosa que està tenint a nivell d’inscripcions, de patrocinadors i de col·laboradors. Està essent una experiència única i enriquidora professionalment.
En aquest moment esteu a la pestanya del web anoment IDEES 2.0 Aquest blog suposa la part participativa de la web. L’objectiu és compartir, debatre, preguntar i respondre, donar a conèixer les novetats en Comunicació Política que no ens podem perdre els professionals de la cosa.
Res més. Esperem trobar-nos off-line al CCPC i on-line aquí estem!
Per tant ens transmet una “seguretat” en època on hem de exigir lideratges forts, que fa por. I per altra banda vam veure un Rubalcaba passat de voltes atacant sense encertar diana, i vençut des del minut 22 del debat quan va verbalitzar allò de “Jo ara li diré què farà vostè quan governi“. Es va presentar com a Cap de l’oposició i el frame de “Rajoy Presidente” que donen les enquestes (encara no saben que les enquestes és per generar opinió, no són REALS??) havia cal·lat fins i tot en el cap de files del PSOE.
